Situada a la plana de l'oest de Romania, la ciutat de Timisoara va ser la capital de la regió històrica anomenada el Banat. Annexada l'any 1718 a l'Imperi austríac, aquesta regió va esdevenir un Kronland (regió autònoma de la «corona») que cultivava el respecte per l'autonomia territorial en relació amb la nacional i un patriotisme local oposat al centralisme de Viena. L'acord polític assolit l'any 1867 entre Àustria i Hongria i la creació de la monarquia bicèfala va comportar un canvi important en la història del Banat: la regió va passar d'estar sota l'administració imperial austríaca a dependre de l'administració hongaresa. Esdevinguda metròpolis, Timisoara va conservar, tanmateix, el seu estatut de «ciutat lliure reial», que li concedia una autonomia interna. Arran de l'enderrocament de la vella ciutat fortificada al final del segle XIX, van començar els estudis per dur a terme un projecte d'urbanisme que unifiqués tots els nuclis habitats de la ciutat. La concepció general d'aquesta planificació urbanística va ser encarregada a l'arquitecte de Budapest Lajos Ybl, que havia estudiat arquitectura a Viena i a Stuttgart i coneixia les solucions urbanístiques de les grans ciutats d'aquella època. La situació particular de Timisoara, amb importants similituds amb altres ciutats que havien mantingut fins tard les seves muralles, va fer que el model planificat a Viena, amb un bulevard circular que recorria el traçat de les antigues muralles, semblés el més adequat d'aplicar. La qualitat principal d'aquest pla era la claredat geomètrica i funcional. Al final, el pla de l'arquitecte Ybl va ser simplificat en excés i adaptat d'una manera pragmàtica al desenvolupament urbanístic, en ple desplegament just després que s'enderroquessin les muralles i que es parcel·lessin una quantitat considerable de superfícies deshabitades, situades en la immediata proximitat del nucli antic.

A Timisoara s'hi va construir seguint l'estil de moda de l'època, l'estil 1900. L'escola secessionista del Banat va patir tant la influència austríaca, de factura vienesa que s'explica pel gust de la majoria dels propietaris d'origen alemany, especialment a Timisoara, com també la influència hongaresa, arran de la participació directa d'alguns arquitectes de Budapest en algunes construccions representatives. Aquest estil va recórrer dues etapes diferents: la primera, situada aproximadament entre el 1900 i el 1908, era més propera a l'Art Nouveau, amb decoracions florals i curvilínies, mentre que la segona, entre el 1909 i el 1914, es caracteritzava per una simplificació i geometrització de les formes, amb volums sòlids i una decoració reduïda al màxim, que tenia similituds amb l'arquitectura vienesa de l'època.

El conjunt arquitectònic més espectacular de Timisoara es va construir entre el 1910 i el 1912 a l'esplanada creada davant del Teatre (plaça de la Victòria), on es van aixecar edificis imponents. El primer, construït per a la Societat Lloyd, va ser projectat per l'arquitecte de Budapest Lipót Baumhorn. Edifici cantoner, amb planta baixa i tres nivells amb diferents funcions (cafeteria i botiges a la planta baixa, la cambra agrícola i la sala de plens de la Societat Lloyd a la primera planta i apartaments per llogar a les següents), l'Edifici Lloyd es caracteritza a l'interior per l'hàbil repartició dels espais, que combinen funcions diferents, i, a l'exterior, per la claredat imponent de les tres façanes, en les quals el joc entre ple i buit és equilibrat.

Tanmateix, va ser László Székely, arquitecte de Timisoara, qui va marcar la ciutat amb el seu estil Art Nouveau propi. Tot i que s'havia format a Budapest, era un gran admirador de l'arquitectura austríaca, especialment la de Viena. L'any 1903 va ser designat arquitecte en cap de la ciutat, fet que el va convertir en un dels arquitectes locals més actius i prolífics de la primera meitat del segle XX. El seu estil, que es va anar perfilant al llarg dels anys a Timisoara i als seus voltants, combina amb harmonia els aspectes funcionals i els elements decoratius.

Székely va contribuir d'una manera essencial a la configuració estilística del conjunt arquitectònic concebut a l'esplanada de davant del Teatre, on va projectar la majoria dels edificis, en què combinava la funció residencial amb espais públics a les plantes baixes. Així, la Casa Neuhausz, adossada a les altres i en la immediata proximitat del Palau Lloyd, es caracteritza per una façana que respecta la simetria a partir d'un eix central; l'arquitecte va proposar una volumetria escultòrica mitjançant la creació d'unes tribunes inserides als pisos. La cornisa sortint i ondulada que corona l'ampli conjunt residencial de la Casa Dauerbach (1911-1912) ha esdevingut un tret definitori de la plàstica de les façanes projectades per Székely. La Casa Dauerbach, posteriorment coneguda també amb el nom de Palace, de construcció sòbria però amb un gran refinament decoratiu que s'expressa tant en la notable motllura de color gris fosc com en la decoració de ceràmica esmaltada de color blau cobalt, i la Casa Hilt, al costat de la Casa Széchenyi, clouen el conjunt de la plaça de la Victòria, amb façanes imponents i una torre que ha esdevingut punt de referència dins el paisatge urbà.

Timisoara, com altres centres de la Monarquia austrohongaresa, oscil·la durant la primera part del segle XX entre la imitació d'un model en aquest cas el de Viena, la metròpolis que pel seu desenvolupament urbanístic i arquitectònic havia d'enlluernar les diferents regions- i l'orgull local -estimulat per un desenvolupament econòmic i social propici, per un apogeu cultural i per la confiança en el progrés. Aquesta combinació de tendències va tenir com a resultat la creació de la ciutat moderna, seguint els principis de desenvolupament urbà més avançats i d'una estètica "perifèrica" que reproduïa directament l'exemple del model de la capital, reprès i amplificat d'acord amb les pròpies tradicions culturals.