L'actual capital de la V Regió de Xile, situada a uns 120 km de Santiago, es va configurar creixent al voltant del port fundacional, situat en una badia natural. Gràcies a la seva situació estratègica va esdevenir lloc d'aturada obligada per a les embarcacions que, provinents de l'Atlàntic, entraven al Pacífic a través del cap d'Hornos; es va convertir en la veritable capital comercial i financera de Xile, testimoni de la fundació dels primers bancs i la primera borsa, i va allotjar les seus de les principals empreses del país. S'hi van instal·lar una gran quantitat d'immigrants que treballaren en el comerç de l'exportació i s'enriquiren amb l'explotació de la mineria i el salnitre del nord del país. Així la ciutat, que el 1905 tenia 162.000 habitants, fou pionera en les millores urbanes (il·luminació elèctrica, telèfons, conducció de gas...) fins que, entre 1914 i 1930, la construcció del Canal de Panamà li robà la seva hegemonia portuària, al mateix temps que el poder econòmic es desplaçà a Santiago.

Donada la configuració orogràfica de l'indret, amb el seu creixement la ciutat porteña hagué d'anar ocupant els vessants dels més de 40 pujols que l'envolten, formant una mena d'amfiteatre encarat al mar. Per salvar els forts desnivells entre els diferents sectors de la ciutat, a partir de la dècada de 1880 es van construir un seguit de funiculars dels quals se'n conserva una bona mostra, que a més van comportar l'agençament dels espais urbans  adjacents, a manera de miradors.

L'arquitectura oficial va seguir els cànons de l'eclecticisme i l'academicisme, mentre que les construccions religioses adoptaren formes medievalitzants realitzades amb fusta. Les classes burgeses enriquides van començar a construir els seus habitatges unifamiliars als pendents de Cerro Alegre i Cerro Concepción.

L'exponent més clar de Modernisme a Valparaíso és l'obra dels arquitectes italians Renato Schiavon i Arnaldo Barison. Formats a Trieste van arribar a la ciutat davant la possibilitat de rebre encàrrecs per a la reconstrucció de la ciutat enrunada pel terratrèmol de 1906. La mostra més destacada del seu treball en equip és el Palacio Baburizza (1915), actualment seu del Museo Municipal de Bellas Artes, situat al Paseo Yugoslavo, bella mostra de la influència dels models de la Secession. Va ser encarregat per l'empresari del salnitre Ottorino Zanelli, i adquirit el 1925 per Pascual Baburizza, a qui deu el nom actual. També és obra seva la casa de Wenceslao Campuzano (1908-1909) que des del carrer Artillería sembla despenjar-se sobre el buit, exemple més proper a gran part de les construccions de fusta de la ciutat, record de l'arquitectura que els colons d'origen centreeuropeu portaren al país andí. Altres mostres més modestes del llenguatge modernista es reparteixen pel casc històric de Valparaíso, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2003.