El riu Llobregat va afavorir l'assentament de poblacions al llarg dels seus marges. Sant Boi va gaudir especialment de la seva ubicació ja que al segle XIII es va aixecar un pont sobre el riu per tal de comunicar Barcelona i els pobles limítrofs amb la banda de ponent de la comarca. Així doncs va adoptar una funció de pas que va incrementar la seva activitat comercial. Un privilegi gaudit fins al segle XVIII, quan el pas va ser traslladat a un altre pont construït a Molins de Rei.

L'agricultura i la ramaderia van ser els principals mitjans de subsistència fins que la indústria tèxtil va començar a funcionar a partir del 1917. L'augment demogràfic, fruit de la prosperitat econòmica, va comportar una ampliació urbanística per a desfogament de la concentració d'habitatges a l'entorn del cap de la vila: voltants del castell vell i el carrer Major, zona de traçat irregular. El 1905 l'eixample es va materialitzar d'acord amb el projecte de l'arquitecte municipal, Antonio Pascual Carretero, i es va estendre d'un mode reticular i ordenat cap al vell camí de Sant Climent de Llobregat.

Aquesta nova àrea (carrers Miquel, Raurich, Montseny i Pi i Margall) és on es reuneix gran part de l'arquitectura modernista en forma d'habitatges unifamiliars entre mitgeres (a excepció de la casa situada al carrer Major, 62). El Modernisme és aplicat com un estil formal nou i vistós; els seus arquitectes, coneixedors del Modernisme barceloní, desenvolupen una versió més sòbria i moderada per a uns potentats que distaven de la solvència econòmica i dels desigs d'ostentació de l'alta burgesia.

Per tant, aquí el Modernisme es redueix a una decoració de façanes mitjançant elements de terra cuita policroma, la qual emmarca obertures (portes i finestres) o línies estructurals (cornises i cantonades), així com tractaments agitats de cornises i trencaaigües. Com a excepció, a Can Garrofa Joaquim Brou desplaça la policromia als vitralls. D'altra banda, l'arquitectura industrial, orientada cap a la funcionalitat i la senzillesa, es va fer ressò del nou estil ja fos mitjançant la irregularitat en el ritme d'obertures i cornises trencades (F. Berenguer i Bellvehí a la Cambra Agrària), o bé amb l'ús estètic del maó (Can Massallera).