La Pobla de Lillet, localitat del Bergadà, a la província de Barcelona, acull un dels tresors més amagats del Modernisme: el Refugi de Catllaràs i els Jardins Artigas, que foren projectats per Antoni Gaudí. El municipi va tenir una forta activitat econòmica: una potent indústria tèxtil al segle XVIII, que es va mantenir invariable durant la revolució industrial, i la mineria, l'extracció de lignit de les mines locals de Catllaràs i de les veïnes de Guardiola i Cercs, sense oblidar la que havia estat la important fàbrica Asland de ciment pòrtland, ja dins dels límits del municipi veí de Castellar de n'Hug, en l'indret conegut com a Clot del Moro.
La fàbrica de ciment -espectacular també amb les seves voltes de maó de pla projectades per Rafael Guastavino i realitzades per Isidoro Pedraza de la Pascua- era propietat d'Eusebi Güell. Güell havia comprat també les mines de Catllaràs dins dels límits de la Pobla i, segons recull Joan Bassegoda Nonell pel testimoni de l'arquitecte col·laborador de Gaudí, Domènech Sugrañes, aquest va fer, el 1905, el traçat d'un petit xalet com a habitatge dels enginyers. El xalet, que es conserva com a casa de colònies, té una forma compacta inscrita en un arc apuntat i s'hi accedia per unes originals dobles escales. Lamentablement, ha perdut els elements més característics: l'escala d'accés i la textura dels acabats.
Gaudí va fer una curta estada a la zona convidat per Eusebi Güell per visitar les obres de Catllaràs, el mateix 1905, i es va allotjar a la casa de l'industrial Joan Artigas. El propietari li va demanar el projecte per crear un jardí al lloc anomenat Font de la Magnèsia, i Gaudí mateix en va fer un croquis, avui desaparegut. Uns operaris del Park Güell s'hi van desplaçar i l'obra es donaria per acabada el 1906. En els anys posteriors a la Guerra Civil, els Jardins Artigas restaren abandonats i se'n va perdre la memòria fins que van ser recuperats per l'Ajuntament de la Pobla, que els ha restaurat i obert al públic. S'hi arriba amb un pintoresc trenet que comunica també amb la veïna fàbrica del Clot del Moro.
El jardí manté certs paral·lelismes amb el del Park Güell, sobretot pel seu objectiu d'integrar-se a l'orografia i a les condicions de l'indret i d'adaptar-se a la climatologia. L'abundància d'aigua és la gran diferència: el jardí segueix el congost, a banda i banda del riu, amb una vegetació frondosa. Ponts, glorietes, baranes, una gruta, figures d'animals -tot realitzat amb els més diversos materials, pedra sense tallar, trencadís...-, en fan un paratge imaginari i difícilment repetible.