El Modernisme va arribar a Wiesbaden juntament amb les idees del moviment de reforma social Lebensreform, o reforma de la vida, a finals del segle XIX com l'expressió estètica d'una elit social il·lustrada.
Wiesbaden va atraure diversos artistes que treballaven el Modernisme, entre els quals Egon Josef Kossuth i Hans Christiansen. El darrer es va traslladar de Darmstadt al carrer Wilhelmstraße, 17, de Wiesbaden els anys 1910-1911 i va dissenyar un saló daurat i un de negre per al seu pis de lloguer (actualment a l'Institut Mathildenhöhe de Darmstadt i al Museu d'Arts Aplicades de Colònia, respectivament).
A la ciutat hi abunden façanes modernistes impressionants, com ara la de la vila del número 10 de Bingertstraße (1901). Dissenyada per l'arquitecte hongarès Josef Beitscher, és l'antiga residència del mecenes Ferdinand Wolfgang Neess. Hans Christiansen va crear una altra façana notable per a la vila del carrer Dambachtal, 20 (1902), dissenyada per Friedrich Werz. Alguns edificis d'habitatges de zones de nova urbanització de Wiesbaden també presenten detalls modernistes interessants.
Al centre de la ciutat s'hi van construir nombrosos hotels d'estil modernista, com el Hansa, a la cantonada de Bahnhofstraße amb Rheinstraße; el Goldener Brunnen, a Goldgasse; el Palatshotel, a Kranzplatz, o el Saalburg, a Saalgasse. També es van construir diversos edificis comercials modernistes a Kirchgasse i Langgasse, les vies principals a l'època. Entre aquests es compten els grans magatzems Kaufhaus Bormass (1905), a la cantonada de Mauritiusplatz i Kirchgasse, 45, i els Warenhaus Blumenthal (1907), a Kirchgasse, 39-41, així com la botiga de moda Modehaus M. Schneider (1908), a Kirchgasse, 35-37. A Langasse, davant la Römertor, o porta romana, l'edifici comercial i de producció del diari Wiesbadener Tagblatt (1909) constituïa un veritable "palau del periodisme".
El 1907, Friedrich von Thiersch va completar el nou balneari Neues Kurhaus a Wiesbaden. Fritz Erler hi va crear un fris de pintura figurativa per a la Muschelsaal (Sala de conquilles), que al principi va despertar certa controvèrsia. Al cap d'uns anys, però, el Modernisme va ser acceptat també en edificis municipals.
El 1909, a Biebrich (aleshores un municipi independent, però des de 1926 un districte de Wiesbaden), Paul Bonatz va completar un edifici monumental per al productor de vi escumós Otto Henkell, per al qual, entre altres, Fritz Behn va crear un relleu, Hans Beat Wieland un fris de pintura i Hans Christiansen dissenys de vidre al voltant del tema del vi.
El mateix any es van erigir un edifici amb una sala de vetlla i un crematori als terrenys del nou cementiri del sud sota la direcció d'August O. Pauly. L'interior va ser dissenyat per l'artista de Wiesbaden Hans Völcker. Més tard, quan el 1913 es van inaugurar els primers banys públics de Wiesbaden, el Kaiser-Friedrich-Bad, el fris de pintura decorativa de Völcker va ser rebut amb entusiasme. També aquell mateix any va crear les pintures murals ornamentals de la biblioteca pública de Hessen (1913), al que ara és Rheinstraße, 55-57, i del museu municipal (1915), actualment el Landesmuseum, construït per Theodor Fischer al que avui és el número 2 de Friedrich-Ebert-Allee.
Finalment, però igualment important, l'Església Luterana, una església monumental dissenyada per Friedrich Pützer (1910), presenta una decoració modernista espectacular creada per Ernst Riegel.