Tarragona és vora el Mediterrani i té almenys 2.500 anys d'antiguitat. Com moltes altres ciutats, a la segona meitat del segle XIX va iniciar l'eixamplament de la trama urbana més enllà dels límits que li havien imposat unes muralles que l'havien envoltat gairebé des de la seva fundació i que havien condicionat el creixement i la fesomia, dificultant la integració en un sol nucli de població.

Al tradicional predomini de les rendes clericals i les servituds imposades pel ram de la guerra, s'hi van anar sumant les activats comercials generades a partir de la consolidació del port, que reberen un nou impuls quan arribà la xarxa del ferrocarril, així com la implantació de les delegacions de l'administració pública en la seva condició de capital provincial. Es formà una petita burgesia que resultà decisiva en el creixement de la ciutat. L'eix vertebrador fou la nova rambla, des d'on partien carrers en direcció al mar. L'execució de l'eixample es va allargar fins ben entrat el segle XX, les  limitacions econòmiques li donaren un tret comú: el predomini de l'austeritat.

L'arquitectura modernista es desenvolupà a Tarragona a l'inici del segle XX gràcies a una certa reactivació econòmica i en el context ideològic de la Renaixença. L'any 1900 es fundà l'Associació Catalanista de Tarragona, entitat adherida a la Unió Catalanista, significativament presidida per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, de qui a Tarragona hi ha una obra, un mausoleu per a Jaume I, un encàrrec de l'any 1906 que es muntà l'any 1992 a un pati de l'Ajuntament.

L'any 1902 s'inaugurà l'escorxador municipal, edifici modernista que en l'actualitat acull el rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, projectat per Josep Maria Pujol de Barberà, un arquitecte prolífic en obres modernistes a Tarragona, autor també de les cases Ripoll (1913), situades en un   privilegiat mirador al mar,  la Cooperativa Obrera Tarraconense (1916-1918), cases Musolas (1914) i Bofarull (1920), "la Chartreuse" (1903). A la Rambla Nova, es pot admirar la Casa Salas (1907), un extraordinari edifici de Ramon Salas Ricomà, a qui es deu també la plaça de toros (1883-1885) i elements ciutadans representatius: el monument a Roger de Llúria i la barana del Balcó del Mediterrani (1889).

Mereix un especial esment Josep Maria Jujol Gibert, deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí. Al seu geni es deuen la reforma de la Casa Ximenis (1914), on destaca la resolució de les obertures de la façana i l'originalitat de les baranes dels balcons, a les quals incorporà uns seients laterals, i els esgrafiats que decoren la façana. Té també alguna obra menor: una capella lateral de l'església de Sant Francesc i el cambril del convent dels pares Carmelites (1919). Però on mostrà la seva creativitat fou en el Teatre Metropol (1908-1910), situat en un difícil espai als baixos d'un edifici que resolgué brillantment utilitzant cavitats i formes insòlites inspirades en un vaixell. Finalment, Tarragona acull també una obra de joventut d'Antoni Gaudí: l'altar de l'església de Nostra Senyora del Sagrat Cor (1910).