Zamora va viure un període d'esplendor en el segle XII, l'època a què pertany l'important patrimoni romànic de la ciutat. En canvi, el devenir històric posterior va estar presidit per una atonia evident. Això no obstant, en el darrer quart del segle XIX i el primer del XX, va començar a despertar de l'ensopiment i va experimentar una expansió, fruit del desenvolupament de la indústria farinera. Aquest fet va coincidir amb una generació d'arquitectes de talent que foren els artífexs d'edificis notables, entre els quals es compten obres d'arquitectura del ferro, neomedieval, eclèctica, regionalista i modernista. Només un de tots ells, Segundo Viloria, era zamorà. La resta, el barceloní Francisco Ferriol, l'avilès Gregorio Pérez Arribas i el madrileny Antonio García Sánchez-Blanco, van arribar-hi en accedir a la condició de funcionaris.

Ferriol, titulat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el 1894, fou el responsable de la introducció del Modernisme a Zamora. Des de la seva arribada el 1907 fins a la seva partida el 1916, va projectar un nombre important d'edificis modernistes, la vistositat dels quals va impressionar alguns dels seus col·legues. Amb tot, aquest estil va tenir una vigència limitada a la zona, ja que va aparèixer plenament el 1908 i es va extingir cap al 1918.

Les obres de Ferriol tenen una estreta relació amb part del Modernisme català i es caracteritzen per la verticalitat i un ric repertori de motius vegetals, disposats en els bastiments i els ampits de les obertures i en els muntants de les portes. Edificis com el que se situa entre la ronda de la Feria i la carretera de Sanabria (ca. 1912) són un bon exponent del seu planejament ornamental. En alguns casos, les decoracions apareixen potenciades per la policromia, tal i com fa palès la vistositat de la Casa Macho (1914) de la plaça de Sagasta. A més, en les seves obres s'aprecia la influència de la Casa Calvet (1898) de Gaudí, sobretot en la tendència a introduir acabaments ondulants, cosa que ratifiquen la Casa Aguilar (1908) de la plaça del Mercado, la Casa Matilla (1911, ampliada el 1915) del carrer Santa Clara, que conserva a més una rica decoració modernista al portal, o la Casa Gato (1912), a la confluència dels carrers Nicasio Gallego i Ramón Álvarez. Una altra de les característiques de l'obra d'aquest arquitecte són els elements circulars i quadrats, inspirats en l'heràldica catalana, disposats en els cossos superiors dels immobles amb l'objectiu que servissin per il·luminar les golfes, com podem veure en la Casa Gato, ja esmentada. Les línies ondulants de les cornises també són presents en la fusteria, com succeeix en una casa del carrer Orejones (ca. 1915), que també incorpora la ceràmica a la façana.

Enfront del pòsit català de la producció de Ferriol, altres edificis modernistes de la ciutat estan adornats amb detalls Sezession, com els típics pènduls i discs, barrejats amb altres de modernistes. D'aquest fet en queda constància en les cases de Félix Galarza (1909) i Francisco Casaseca (1913), totes dues al carrer Santa Clara.